Aquest moviment no és un esforç per exportar la cultura Haití al món.
No és un moviment Haití, un moviment americà, o un moviment que pertany a cap nació, atnicitat, religió, filosofia política o cultura.
Comença amb una cosa molt més simple i molt més personal:
Gràcies.
Vaig néixer amb arrels Haití, i aquest patrimoni sempre formarà part de la meva història. A través de la meva música, particularment Kompa, la cultura musical Haití viatja amb mi.
Però Amèrica també és una part essencial de la meva història.
Amèrica és on em van criar, on em van educar, on vaig establir la meva carrera, i on vaig rebre oportunitats que finalment em van permetre viatjar més enllà de les seves fronteres i experimentar el món més ampli.
Aquesta contribució ha de ser reconeguda amb gratitud.
I quan vaig viatjar, país rere país i ciutat després que la ciutat m'acceptés.
De vegades aquesta benvinguda era significativa. De vegades era una persona que deia hola.
Un somriure. Una encaixada de mans. Menjar. Una reunió de negocis. Una conversa. Una habitació d'hotel després d'un llarg viatge. Un desconegut oferint adreces. Una família que obre una porta. Una ciutat que em permet experimentar una altra manera de vida.
Cada trobada es va convertir en part del meu viatge.
Per tant, aquesta iniciativa comença com un artista tornant a través del viatge de la seva vida a donar les gràcies a la gent i llocs que li donen la benvinguda pel camí.
No dir als països quina hauria de ser la seva cultura.
No per reemplaçar la seva cultura amb la meva.
No per exportar la identitat d'un país a un altre.
Però per dir:
Gràcies per rebre'm.
Gràcies per permetre'm experimentar el seu país.
Gràcies per convertir-se en part del viatge de la meva vida.
De l'engany personal a Global Gratitud
El primer capítol ha de començar amb els llocs que tenen una connexió autèntica amb la meva pròpia vida.
Aquests són llocs on vaig visitar, vaig viure, treballar, viatjar a través, o recordar per la gent que vaig trobar allà.
Aquesta autenticitat importa.
No hauríem de fer veure que tinc una connexió personal amb tots els països del món quan no ho faig.
En comptes d'això, comencem amb la veritat.
Aquests són els llocs que m'han tocat la vida.
I torno, a través de la música, la narració, l'amistat, l'estimació cultural, i la gratitud, per donar-te les gràcies.
Però això només és el començament.
Quan s'estableixi aquesta tradició, el cercle pot créixer. Altres països poden participar. Altres ciutats poden participar. Altres artistes poden participar. Altres famílies poden participar. Altres generacions poden participar.
Al final, el viatge personal original pot esdevenir alguna cosa molt més gran:
Setmana Internacional de la Gratititud
Una setmana cada any quan la humanitat s'anima a recordar la gent i llocs que ens van ajudar durant els nostres viatges i simplement diuen: Gràcies.
Per la música. Per menjar. A través d'art. Per l'amistat. Sobre la narració. A canvi cultural. A través del servei comunitari. Amb una encaixada de mans. Per telèfon. A través d'una visita. Recordant algú que ens va ajudar fa anys. A través d'un país reconeixen un altre. Durant una generació, gràcies a la generació que va venir abans d'això.
L' expressió pot canviar. El principi ha de quedar-se: Gratitud.
Una tradició de 1000 anys
La ambició no és crear un esdeveniment que desapareix quan el seu fundador ha desaparegut.
La ambició és establir una tradició.
La meva generació la comença. La propera generació la porta. Els seus fills la porten. I les generacions després que continuessin portant-lo.
El mandat és senzill:
Durant els següents 1000 anys, preneu una setmana cada any per agrair-vos al món.
Les futures generacions haurien d'estar lliures per adaptar la música, la tecnologia, les llengües, les ciutats, les celebracions i els mètodes de participació al seu propi temps. No haurien de ser necessaris per imitar el fundador. Se'ls hauria de demanar preservar el principi.
Recorda d'on has vingut. Recorda qui t'ha ajudat. Recorda els llocs que et donen la benvinguda. I digues gràcies.
La tecnologia canviarà. La música canviarà. Els països poden canviar. Les ciutats canviaran. Les generacions canviaran. Però la gratitud no es torna obsoleta.
El rol de Cultura
Tots els països participants s'haurien d'encoratjar a presentar la seva pròpia cultura.
Quan visitem el Senegal, hauríem d'escoltar el Senegal. Quan visitem la Xina, hauríem d'escoltar la Xina. Quan visitem Mèxic, hauríem d'experimentar Mèxic. Quan visitem Bèlgica, hauríem d'apreciar Bèlgica. Quan visitem els Països Baixos, hauríem d'agrair als Països Baixos. Quan visitem Amèrica, hauríem de reconèixer la contribució dels Estats Units al viatge.
I quan Haití es celebra, Haití també hauria de celebrar autènticament.
Kompa segueix part de la meva identitat artística, però hauria de funcionar com una veu musical que viatja amb amistat, no com a declaració que el moviment pertany a Haití.
El principi és la reciprocitat:
Porto la meva cançó. Tu comparteixes la teva cançó. Hem d'escoltar l'un a l'altre.
És un intercanvi cultural.
El lloc d'Amèrica a la història
Amèrica mereix reconeixement explícita.
Mai hauria d'aparèixer que el viatge internacional materialitzat sense la base que va fer molt d'aquest viatge possible.
Amèrica era on em van criar i educat. Era on vaig construir una carrera. Va proporcionar oportunitats de les quals les relacions internacionals de viatges i internacionals es van fer possibles.
Per tant, gràcies als Estats Units no és un peu de pàgina. Forma part de la història dels fundadors.
Així mateix, la gratitud a Haití segueix part de la història perquè el patrimoni, la família, la memòria, i Kompa van ajudar a donar forma a l'artista que finalment va viatjar aquest món.
Aquestes veritats no competeixen entre elles. Pertanyen a la mateixa vida.
Cap país propietari Gratitud
Finalment, la setmana Internacional de la Gratitud hauria de pertànyer a la humanitat.
It should never become: “Haiti thanking the world.”
It should never become: “America thanking the world.”
It should never become: “TimTim.Live teaching the world gratitude.”
La història de l'expòsit és simplement:
Una persona va decidir tornar i donar les gràcies al món que va ajudar a donar forma a la seva vida.
Llavors va convidar als altres a fer el mateix.
Així és com pot ser universal alguna cosa personal.
La promesa de l' founder
No puc agrair personalment tots els éssers humans que m'han ajudat. No puc tornar totes les mans. No puc recordar totes les cares. No puc revisar totes les converses.
Però recordo el que signifiquen aquestes trobades.
I puc crear una cosa que em diu, en nom meu: no ho he oblidat.
Als països que em van rebre: Gràcies.
A les ciutats que em van donar la benvinguda: Gràcies.
Als Estats Units, que em va donar oportunitats per a construir una vida, establir una carrera i viatjar: Gràcies.
A Haití, el patrimoni i la música continuen amb la meva veu artística: Gràcies.
Als estranys que somriuen: Gràcies.
A la gent els noms dels quals ja no recordo: Gràcies.
Per aquells que simplement diuen hola: Gràcies.
I fins a les generacions que heretaran aquesta tradició:
Si us plau, continuï-ho.
No per a mi. No per un país. No per una cultura. Però per a la humanitat.
La data de 1000 anys
Un cop cada any, per una setmana, te'n recordes?
Recorda la gent. Recorda els llocs. Recorda les oportunitats. Recorda l'amabilitat. Recorda el viatge.
Llavors digues: Gràcies.
I quan la teva generació acabi, dóna-li la responsabilitat a la següent.
Durant mil anys.
I potser, quan aquests 1000 anys hagin passat, una altra generació decidirà que la gratitud mereix un altre miler.